Georg Büchner: La mort de Danton

RBdR — Tue, 05 Apr 2011 18:17:11 +0000

Robespierre

T’ho diré: Qui m’agafa el braç quan em trec l’espasa és el meu enemic; la seva intenció no compta. Qui em priva de defensar-me em mata exactament igual que si m’atacava.

Danton

Allà on acaba la legítima defensa comença l’assassinat. No veig cap raó que ens obligui a matar, ara.

Robespierre

La Revolució Social no és acabada, i deixar una Revolució a mig camí és cavar-se la sepultura. La bona societat no ha mort encara: és necessari que la sana força del poble ocupi els llocs d’una classe aviciada en tots els sentits. La depravació ha de ser castigada, i la virtut ha de regnar pel terror.

Danton

No l’entenc, la paraula “castigar”. Tu i la teva virtut, Robespierre! No has robat mai, no t’has ensagnat mai, mai no has dormit amb una dona, has portat sempre una levita decorosa, no t’has embriagat. Robespierre, ets honest d’una manera revoltant! Em faria vergonya, a mi, d’haver-me passejat trenta anys seguits sota la capa del sol, sempre amb la mateixa fesomia moral, purament pel miserable goig de poder constatar que els altre són pitjors que jo!

No hi ha res, en tu, que alguna vegada et digui a mitja veu: “Menteixes! Menteixes”?

Robespierre

La meva consciència és neta.

Danton

La consciència és un mirall amb una mona que s’hi contempla fent-se ganyotes: tothom s’empolaina com pot i mira de divertir-se a la seva manera. ¿Val la pena barallar-se per una cosa així? El que cal és evitar que a un li esguerrin la seva, de diversió. ¿Tens dret a convertir la guillotina en el cossi de la bugada per a la roba bruta dels altres? ¿I dels caps tallats fer-ne pastilles de sabó per a netejar-los els vestits llardosos? És clar, com que tu portes sempre una levita impecable! Molt bé, defensa’t si t’hi escupen, o te la foraden, però per que t’has de ficar amb la gent, si la gent et deixa en pau? Perquè a ells tot això no els preocupa, tu, tens drets a enviar-los a la fossa? Que ets un policia del cel, potser? Si no t’ho saps mirar com s’ho mira el teu estimat Bon Déu, tapa’t els ulls amb el mocador.

Robespierre

Negues la virtut?

Danton

I el vici! Només hi ha epicuris; això sí, uns de grossers i uns altres de delicats: Crist va ser el més delicat de tots. Aquesta és l’única diferència que he pogut notar entre els homes. Cadascú actua segons la seva naturalesa, és a dir, fa allò que li va bé. Quina crueltat, eh, incorruptible, d’arrencar-te els talons de les botes?

Robespierre

Danton, a vegades el vici és alta traïció.

Danton

No el pots prescriure, per l’amor del cel! No pots! Fóra una ingratitud! Li deus tant, mal que sigui per contrast! Per altra banda, i per dir-ho a la teva manera, cal que a la República els nostres cops li siguin sempre profitosos… No pot ser que paguin els justos pels pecadors!

Juan Antonio González Iglesias: Benditos los ignotos

RBdR — Mon, 07 Feb 2011 20:06:29 +0000

Benditos los ignotos,

los que no tienen página

en internet, perfil

que los retrate en facebook,

ni artículo que hable

de ellos en wikipedia.

Los que no tienen blog.

Ni siquiera correo

electrónico, todo

les llega, si les llega,

con un ritmo más lento.

Tienen pocos amigos.

No exponen sus instantes.

No desgastan las cosas

ni el lenguaje. Network

para ellos es malla

que detiene la plata de los peces.

Benditos los que viven

como cuando nacieron

y pasan la mañana oyendo el olmo

que creció junto al rio

sin que nadie

lo plantara.

Benditos los ignotos

los que tienen

todavía

intimidad.

Benditos los ignotos,

los que no tienen página

en internet, perfil

que los retrate en facebook,

ni artículo que hable

de ellos en wikipedia.

Los que no tienen blog.

Ni siquiera correo

electrónico, todo

les llega, si les llega,

con un ritmo más lento.

Tienen pocos amigos.

No exponen sus instantes.

No desgastan las cosas

ni el lenguaje. Network

para ellos es malla

que detiene la plata de los peces.

Benditos los que viven

como cuando nacieron

y pasan la mañana oyendo el olmo

que creció junto al rio

sin que nadie

lo plantara.

Benditos los ignotos

los que tienen

todavía

intimidad.

Claudio Magris: El viatjar infinit

RBdR — Tue, 21 Dec 2010 20:15:38 +0000

Nosaltres sovint oblidem aquest amor per la familiaritat quotidiana, la capacitat de sentir-se satisfet i feliç amb la repetició sempre nova, amb allò que fa encisador el pas del temps: mirar, passejar, construir, llegir, seure a taula entre cares estimades, parlar, trobar-se, estimar, ser amics. Qui té tot això és un privilegiat i ha de saber que ho és, ha de ser conscient que la seva felicitat és aquest fluir, corrent i normal però sempre nou, de les hores de cada dia. Qui té una capacitat més gran d’estimar sap renunciar a aquest bé per lluitar per tal que també el rebin els altres, que se’n veuen privats per adversitats naturals o socials; l’actuació del revolucionari, com la del cristià, és la generositat de qui, a contracor, sacrifica l’alegre harmonia de la seva existència i s’enfronta al desordre per amor dels altres, exclosos de l’harmonia.

Aquest amor, capaç de renunciar al plaer de viure, però no pas ascèticament complagut sinó amb recança per la renúncia, no té res a veure amb la ineptitud per a l’alegria i la satisfacció quotidiana que empeny tantes ànimes descontentes o mesquines a buscar el desordre per amor pel desordre, a trobar consol en el que és excepcional o dramàtic, a excitar-se amb cada tensió i amb cada desastre, petit o gran, que els doni la il·lusió de tenir un paper emocionant.

Aquest amor, capaç de renunciar al plaer de viure, però no pas ascèticament complagut sinó amb recança per la renúncia, no té res a veure amb la ineptitud per a l’alegria i la satisfacció quotidiana que empeny tantes ànimes descontentes o mesquines a buscar el desordre per amor pel desordre, a trobar consol en el que és excepcional o dramàtic, a excitar-se amb cada tensió i amb cada desastre, petit o gran,n que els doni la il·lusió de tenir un paper emocionant.

Jaume Medina: L’art de la paraula

RBdR — Sun, 05 Dec 2010 18:36:38 +0000

Correntment s’assignen quatre parts del discurs: l’exordi, la narració, la confirmació o contenció i la peroració.

Aquesta disposició artificial sembla del tot acordada amb la naturalesa. En efecte, prou sabem, perquè ens hi guia la naturalesa mateixa, que quan volem demanar quelcom, ens hem de guanyar la voluntat d’aquells amb qui tractem; i aquesta és la funció de l’exordi; després cal exposar allò que demanem, i aquesta és la funció de la narració; després hem d’aportar les raons amb què demostrem que ens ha d’ésser concedit allò, i això ho fa la confirmació; finalment, cal afegir-hi unes súpliques o recórrer als moviments de l’esperit, amb què l’ànim del oients pugui ésser fortament provocat, i això s’aconsegueix per mitjà de la peroració.

Luis Eduardo Aute: Imaginación

RBdR — Thu, 02 Dec 2010 20:10:10 +0000

Escoltar

Yo quise imaginarme
como tú en tu canción,
un mundo sin fronteras,
sin patrias ni banderas,
un pueblo sin nación.
Yo quise imaginarme
la gran revolución,
quien derribara el mundo
que levantó el más puro
derecho de admisión.

Yo quise imaginarme,
como tú en tu canción,
que aún queda la inocencia
de creer en la existencia
de un dios sin religión.
Yo quise imaginarme
infiel a la lección
que afirma que la vida
es sólo un viaje de ida
a ninguna estación.

Pero ya lo ves,
mi querido y John,
nada es lo que es,
todo es sinrazón,
todo está al revés,
nada es corazón.
Han pasado los años,
los gozos y los daños
pero tu canción
sigue viva ahí,
nada pudo el F.B.I.,
sigue cantando
sólo creo en mi
imaginación.

Yo quise imaginarme,
como tú en tu canción,
extintas la avaricia,
el hambre, la codicia,
la guerra y la ambición.
Yo quise imaginarme
en paz, sin posesión,
sin látigo ni dueño,
tan sólo atado al sueño
que soñó tu razón.

“I just believe in me…”
Imaginación.

John Rawls: Teoria de la justícia

RBdR — Tue, 30 Nov 2010 20:12:05 +0000

Així com la veritat és la primera virtut dels sistemes de pensament, la justícia és la primera virtut de les institucions socials. Una teoria, per molt elegant i econòmica que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; igualment, les lleis i les institucions, per molt eficients i ben arranjades que estiguin, han de ser reformades o abolides si són injustes. Cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia que ni la consideració del benestar de la societat en conjunt no pot anul·lar. Per aquesta raó, la justícia nega que la pèrdua de llibertat d’alguns pugui esdevenir correcta en virtut d’un bé més gran que uns altres comparteixen. No permet que els sacrificis imposats a uns pocs siguin superats per la suma més gran d’avantatges de què gaudeixen molts altres. Per tant, en una societat justa, les llibertats d’una ciutadania igual s’entén que estan establertes; els drets que la justícia garanteix no poden ser objecte de negociació política o de càlcul d’interessos socials. L’única cosa que ens permet de mostrar aquiescència davant d’una teoria errònia és que en falti una de millor; anàlogament, una injustícia és tolerable tan sols quan resulta necessària per evitar una injustícia encara més gran. Atès que són les primeres virtuts de l’activitat humana, la veritat i la justícia no poden ser objecte d’un compromís.

François Truffaut: Els quatre-cents cops

RBdR — Mon, 29 Nov 2010 19:12:39 +0000

Cyprian Norwid: Cendres i diamants : Andrzej Wajda

RBdR — Mon, 29 Nov 2010 18:52:34 +0000

Coraz to z ciebie, jako z drzazgi smolnej, Quan el foc brolla en tu com una torxa

Woko?o lec? szmaty zapalone; cremant de draps encesos;

Gorej?c nie wiesz, czy Stawasz si? wolny, Pots saber si aconseguiràs la llibertat,

Czy to, co twoje, ma by? zatracone? o si la teva causa estarà per sempre perduda?

Czy popió? tylko zostanie i zam?t, Si solament restaran cendra i caos,

Co idzie w przepa?? z burz?? – czy zostanie com després d’una tempesta?

Na dnie popio?u gwia?dzisty dyjament, O si d’un llit de cendres sorgirà un diamant,

Wiekuistego zwyci?stwa zaranie… resplendent llavor de la victòria eterna…

Charles de Gaulle: Memòries de guerra

RBdR — Tue, 23 Nov 2010 22:53:06 +0000

Casa meva. Davant d’aquella munió d’homes i d’esdeveniments, em temptava la soledat. Ara és la meva amiga. Quina altra pot complaure, quan hom s’ha trobat amb la Història? A més, aquesta regió de Champagne està impregnada de calma: extensos, vagues, tristos horitzons; boscos, prats, conreus i terres ermes malenconiosos; relleu de muntanyes antigues, tan desgastades i resignades; pobles tranquils i poc reeixits, l’ànima i la plaça dels quals no han canviat des de fa mil·lennis. Com el meu poble. Situat al cap d’amunt d’una plana, que un turó arbrat accentua, passa els segles en mig de les terres que conreen llurs habitants. Ells m’envolten amb la seva amistat discreta, que procuro no imposar. Conec, aprecio i estimo llurs famílies.

El silenci omple la casa. Des del racó on passo bona part del dia, veig al lluny el sol ponent. Cap construcció no apareix en quinze quilòmetres. A través de la planúria i dels boscos, la meva vista ressegueix els llargs pendents que davallen cap a l’Aube, després les elevacions del vessant oposat. Des del lloc més enlairat del jardí, abasto els fondals rústecs i boscosos que envolten el lloc, com el mar bat contra el promontori. Observo com la nit amaga el paisatge. Després, en mirar els estels, m’esparvera la insignificança de les coses.

Dennis Overbyer: Cors solitaris en el cosmos

RBdR — Thu, 18 Nov 2010 20:04:27 +0000

Qui podria explicar per quina raó les estrelles són tan boniques? Se’ns apareixen com a fragments de joies que segueixen fidelment els seus desplaçaments estacionals i els seus vagareigs, però les distàncies terribles i fredes que ens separen d’elles haurien de fer-nos plorar per la nostra insignificança. Per al jove Sandage aquesta era exactament la raó de la seva grandesa. Les estrelles no s’immutaven. L’univers era immens, era allà fora, independent d’allò que ell anomenava la “confusió humana”. Hi havia quelcom superior als capricis de l’home, dels temps i de les circumstàncies, i més independents que ells. La naturalesa tenia les seves pròpies regles, remotes, impersonals i terribles, però amb la ciència era possible descobrir-les. Després de mirar una sola vegada pel telescopi, Sandage va veure clarament allò que havia de fer en la vida. Les estrelles eren màgiques. Cada dia esperava amb impaciència la seva sortida en el cel.

En la mort d’Allan Sandage: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Muere/Allan/Sandage/astronomos/importantes/siglo/XX/elpepusoc/20101116elpepusoc_12/Tes