Nosaltres sovint oblidem aquest amor per la familiaritat quotidiana, la capacitat de sentir-se satisfet i feliç amb la repetició sempre nova, amb allò que fa encisador el pas del temps: mirar, passejar, construir, llegir, seure a taula entre cares estimades, parlar, trobar-se, estimar, ser amics. Qui té tot això és un privilegiat i ha de saber que ho és, ha de ser conscient que la seva felicitat és aquest fluir, corrent i normal però sempre nou, de les hores de cada dia. Qui té una capacitat més gran d’estimar sap renunciar a aquest bé per lluitar per tal que també el rebin els altres, que se’n veuen privats per adversitats naturals o socials; l’actuació del revolucionari, com la del cristià, és la generositat de qui, a contracor, sacrifica l’alegre harmonia de la seva existència i s’enfronta al desordre per amor dels altres, exclosos de l’harmonia.

Aquest amor, capaç de renunciar al plaer de viure, però no pas ascèticament complagut sinó amb recança per la renúncia, no té res a veure amb la ineptitud per a l’alegria i la satisfacció quotidiana que empeny tantes ànimes descontentes o mesquines a buscar el desordre per amor pel desordre, a trobar consol en el que és excepcional o dramàtic, a excitar-se amb cada tensió i amb cada desastre, petit o gran, que els doni la il·lusió de tenir un paper emocionant.

Correntment s’assignen quatre parts del discurs: l’exordi, la narració, la confirmació o contenció i la peroració.

Aquesta disposició artificial sembla del tot acordada amb la naturalesa. En efecte, prou sabem, perquè ens hi guia la naturalesa mateixa, que quan volem demanar quelcom, ens hem de guanyar la voluntat d’aquells amb qui tractem; i aquesta és la funció de l’exordi; després cal exposar allò que demanem, i aquesta és la funció de la narració; després hem d’aportar les raons amb què demostrem que ens ha d’ésser concedit allò, i això ho fa la confirmació; finalment, cal afegir-hi unes súpliques o recórrer als moviments de l’esperit, amb què l’ànim del oients pugui ésser fortament provocat, i això s’aconsegueix per mitjà de la peroració.

Així com la veritat és la primera virtut dels sistemes de pensament, la justícia és la primera virtut de les institucions socials. Una teoria, per molt elegant i econòmica que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; igualment, les lleis i les institucions, per molt eficients i ben arranjades que estiguin, han de ser reformades o abolides si són injustes. Cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia que ni la consideració del benestar de la societat en conjunt no pot anul·lar. Per aquesta raó, la justícia nega que la pèrdua de llibertat d’alguns pugui esdevenir correcta en virtut d’un bé més gran que uns altres comparteixen. No permet que els sacrificis imposats a uns pocs siguin superats per la suma més gran d’avantatges de què gaudeixen molts altres. Per tant, en una societat justa, les llibertats d’una ciutadania igual s’entén que estan establertes; els drets que la justícia garanteix no poden ser objecte de negociació política o de càlcul d’interessos socials. L’única cosa que ens permet de mostrar aquiescència davant d’una teoria errònia és que en falti una de millor; anàlogament, una injustícia és tolerable tan sols quan resulta necessària per evitar una injustícia encara més gran. Atès que són les primeres virtuts de l’activitat humana, la veritat i la justícia no poden ser objecte d’un compromís.